i altres cabòries sense censura

Tinc una por de cavall. Tanta que em paralitza les idees. Estic fins $x#’*@%$ de que sigui així. No puc més. Quantes vegades he estat en aquesta situació? Quantes vegades m’he assegut a escriure que no puc més? Què estic cansada de portar una vida de supervivència. Fent feines per tenir diners per pagar-me el lloguer, el menjar i les sabates. Estic molt farta d’estar farta. Què estic fent mentrestant? Estic fent alguna cosa per sortir d’aquest pou tan ben excavat? Excavo cada dia una mica i de mica en mica m’esfondro en les profunditats d’una vida indesitjada mentre somnio en la desitjada.

Què faries si no necessitessis els diners? Aquesta és la pregunta que et fan els grans mestres quan volen esbrinar què és el que et fa feliç. Però el que passa és que si que necessitem els diners. Si que és imperatiu fer alguna feina que t’aporti rendiment monetari. Perquè sinó acabaràs vivint sota un pont. Així que passar-me la vida viatjant sense treballar no funciona. Però hi ha altres coses que m’agradaria fer i quan no les faig em pregunto si he llençat la tovallola. Si el somni desitjat és tan sols un somni en el que no crec. O és simplement un somni per somniar. I així visc excavant i somniant.

Em costa esbrinar què m’ha portat fins aquí. Em sento desmotivada. Sento que el meu cervell es fa petit i aturat. Les idees van i venen, però la força i energia per tirar-les endavant s’ha mort. Està morta. Res no funciona. Això últim és mentida. No sé si funciona perquè no faig res. Res surt de mi. Queda censurat abans de posar les mans sobre el teclat. Em censuro tant que em canso. Per què penso que soc tan imperfecte? No en tinc ni idea. Quan em poso a escriure per mi, m’agrada el que llegeixo. Si em miro objectivament, em semblo una persona més que raonable. Què em passa llavors quan es tracta de fer alguna cosa per la meva satisfacció professional? Què passa aquí? Estic espantada de ser rebutjada, de fer el ridícul, de ser ferida. Ja he estat ferida i en tinc prou. Ja no en vull més d’aquesta sopa. El meu cos no la digereix bé. Vull ser una persona segura, que sap el que es fa, que decideix, que tira endavant, que s’atreveix. Estic cansada de ser l’altra. La que s’amaga, es censura i creu que és una @#%$/&#.

Estic cansada d’estar cansada. I tinc tanta paciència que tinc por d’arribar a estar cansada d’estar cansada d’estar cansada. No vull arribar a morir en vida. El meu cos ja em fa mal. Ja estic més cansada de l’habitual. Ja em poso més malalta del que m’agradaria. No vull donar-li més mala sang al meu cos. No em vull donar més mala sang, però me la dono. I me la dono cada dia quan vaig a fer una feina que no m’agrada, robant-me l’energia necessària per treballar per mi i pel que vull fer. Però això és una gran excusa, perquè si realment volgués treballar en el que vull, no hi hauria manca d’energia. El problema no és que no ho vulgui realment, el problema és que la por és tan gran que em fa buscar excuses prou raonables com per no sentir-me culpable quan em tiro al sofà a llegir una novel·la o mirar una peli.

El pitjor de tot és que sé que un dia sortiré d’aquí. Un dia ho faré. Quan serà aquest dia? Ara podria dir que aquest dia és ara i aquí (tan famosos). Que ara i aquí pararé d’escriure per anar a viure la vida que vull. Però no. Podria fer-ho, però sé que no ho faré. Que ho faria per avui i potser demà també. Però en tres o quatre dies la por tornarà a paralitzar-me. I això ho sé perquè m’ha passat mil cops abans. Mil cops. I ara podria avançar una mica de feina i anar a dormir feliç avui. Però s’acabarà. Perquè soc una exigent, auto-castigadora, insatisfeta permanent i necessito donar-me mala vida per poder sentir la vida. Vinc a ser com la protagonista d’una novel·la romàntica en la que el sofriment i la injustícia es claven en la meva vida. M’agrada el drama. Soc d’extrems. Passo de la pena absoluta a l’eufòria. Soc un personatge que s’ha escapat del llibre i intento viure la seva vida sense la mà de l’autora que m’ha creat. Ella va definir un caràcter del que no sé com escapar. Així que la vida difícil, el patiment i els reptes em posen calenta. No tinc perquè negar-ho més. No soc ni positiva, ni negativa; soc simplement extremista. Soc, o bé, molt positiva, o bé, molt negativa. Per què quedar-me a mitges? Si fos un objecte seria el cotxe que circula per una muntanya russa in eternum. Up and down. La resta em semblen avorrits. Així, quan em decideixo a fer el que vull fer tot es fa blanc de cop. Les idees s’amaguen, les paraules fugen, els dits se’m paralitzen… Però, la crítica, ah! la crítica!, es llepa els bigotis com un gat davant d’un bon àpat. I jo em quedo mirant aquest espectacle tan conegut i penso: “potser ara no és el millor moment, vaig a llegir una mica a veure si em ve la inspiració”.

Avui no és el dia en el que em posaré a canviar la meva vida, crec que la meva inspiració ha anat de passeig aprofitant que feia sol. Avui és el dia en el que, encara que no m’agradi, em poso a observar aquesta situació tan familiar. Observant com em quedo sola davant una tempesta de pensaments que em fan baixar a les profunditats oceàniques per ofegar-me. Sovint ho aconsegueixen, però no sempre i cada cop menys. Reconèixer-ho forma part del procés d’acceptació d’una mi global amb llums i ombres. No sempre té perquè haver-hi un final feliç. A vegades un final real genera més pau. I sempre ens quedarà el “continuarà”…