Música d’acompanyament a la lectura

Fa temps que escric. És una forma d’extreure les idees de dins meu i fer-les evolucionar. Em va especialment bé en moments de desesperació, aquells en els que sembla que el sol s’hagi apagat i que la sang se t’hagi congelat dins les venes i només quedi esperar el moment en el que el cor deixi de bategar. En aquests moments absolutament dramàtics i desesperants, que, personalment, m’esdevenen cíclicament, escriure es converteix en una eina per a redescobrir el sol que m’escalfa la sang.

A soles amb el paper i el boli em permeto vomitar tota la merda que sento, m’insulto i insulto, em cago en Déu i sa mare, deixo que totes les meves misèries aflorin. Fa por, molta por, el nivell de crítica i judici, sobretot, d’autocrítica, autojudici i perfeccionisme inútil. Però, a mida que avanço en l’escrit, si o si, les meves paraules es dulcifiquen, apareix una part meva més amable i comprensiva, aquella que valora i es valora, que és agraïda amb el que te i flipa mandonguilles amb totes les possibilitats que dóna la vida. Canvia tant el meu estat d’ànim que arribo a tenir la sensació d’haver-me fumat un porro de maria de la bona. Escriure em dóna l’oportunitat de sortir de les situacions angoixants a les que m’empenyen certs pensaments de punyal afilat i ganes de guerra, per aterrar sobre un arc de Sant Martí en un camp d’ametllers florits. Increïble, però cert. Escrivint aconsegueixo objectivar-me i tenir una conversa amb mi mateixa que em calma, em reconforta i em fa vibrar. De fet, puc dir que aconsegueixo calmar-me, reconfortar-me i fer-me vibrar. I així descobrir el poder que resideix en mi. El poder de fer-se sentir bé o malament que resideix en tota persona. Dues cares de la mateixa moneda en una sola persona. Així de complicats, o de simples, som.

Per tant, ratifico les arxiconegudes propietats sanadores de l’escriptura. I m’agrada molt com ho defineix l’Elizabeth Gilbert al seu llibre “Eat, Pray, Love”. Per ella, l’escriptura a més de ser la seva professió, és una eina per parlar amb aquella part d’ella més sàvia que ella mateixa. Mola, eh?! I mola molt més quan descobreixes que tu també tens aquesta tu més sàvia que tu mateixa.

Fins aquí la intro, que podria haver resumit en plan: Pati escribe, le va genial, conecta con una ella más sabia que ella misma, no tiene doble personalidad ni esquizofrenia, y le recomienda a todo el mundo escribir y descubrir esa parte más sabia. I encara no he dit res que faci referència al títol del post…

Aquest és primer post que publico i anuncio una mica, no molt. Però la idea de compartir el que escric fa temps que em ronda i no em deixa tranquil·la. Una idea que m’ho fa passar malament, perquè em fa vergonya compartir el que penso i sento. Tinc por a ser criticada (Toma confesión pública!). Tan és així que la idea de compartir els meus escrits sempre va acompanyada, com si fossin siamesos, de pensaments catastrofistes en els que el món sencer s’avalota sobre meu i em critica com si estigués dient les barbaritats més barbaritats o les tonteries més tonteries. I son tan devastadors que fan que la por es faci mestressa de cada cèl·lula del meu cos. I la por guanyava la batalla al desig. Fins avui, que m’he dit: Why not?

Avui he rellegit el que porto anys escrivint, escrits que no recordava i que, per tant, llegeixo com si una altra persona els hagués escrit. Desvinculada completament de la seva autoria descobreixo que m’agrada el que escric. Wow! El perfeccionisme inútil recula una mica i la meva jo més sàvia que jo hi troba coses prou interessants com per ser tingudes en compte. Una d’elles és la frase: “si todavía está en tu mente, vale la pena tomar el riesgo”, autor@ de la qual malauradament desconec. Una altra, és una llista de coses que faria si no existís el fracàs i escriure i compartir els meus escrits està en ella. Y como todavía está en mi mente y también en la lista, de nou m’he preguntat: Why not?

Per què no compartir els meus escrits? Per què no satisfer un desig? Per què no fer allò que em fa sentir bé? Per què no fluir amb el que sento que haig de fer? Per què no fer un pas cap a l’autorealització? Per què no atrevir-me? Per què no viure l’aventura? Per què no confiar en mi? Per què no seguir les meves intuïcions? Per què no dir-me si? Per què no Ser? Per què no?

Tot@s tenim coses que no fem i continuen a la nostra ment i seguim sense fer mentre ens donem mil excuses per no fer-les. Coses que faríem si no existís el fracàs, o no necessitéssim els diners, o no tinguéssim por, o fóssim perfectes, o…, o…, o… qualsevol excusa ens sembla vàlida abans de dir-nos si a nosaltres i als nostres desitjos, o pitjor, als nostres somnis! Coses que si no fem, algun dia ens en penedirem. Així que, avui, públicament, em dic si a mi mateixa a través d’aquest desig en forma de post. Perquè la vida és per ser viscuda i gaudida! I si no és ara, quan? I si no és aquí, on? I si no t’ho dones tu, qui?

I, per acabar, faré com les bloggers a les que segueixo i us preguntaré per a que em deixeu la resposta als comentaris, que em fa ilu rebre feedback. Així, què faries si no existís el fracàs? Quines són les coses que encara tens en ment per les que val la pena prendre el risc?

I, imitant a Dupon i Dupon, encara diré més, per què no fas una confessió pública en els comentaris d’una sola cosa a la que a partir d’ara et diràs si? Com si fos un propòsit de cap d’any, però de veritat! 😉